Alícia al país de les meravelles

Un somni infantil? O un malson adult?
Des de la estrena de la pel·lícula d’animació de Disney al 1951 o més enllà, des de la publicació del llibre al 1865, em pregunto… quants nens hauran tingut la mateixa sensació agredolça que vaig tenir jo als 8 anys en conèixer aquesta història? Una extranya barreja d’ inquietud, fascinació, curiositat i por. Podria apostar que qualsevol nen, sense saber res de literatura comparada, nota d’alguna manera que aquest conte és diferent. Que hi ha alguna cosa que no encaixa i a la vegada encaixa perfectament. Que no hi ha històries d’amor, que no hi han prínceps, que no hi ha una conquesta ni un enderrocament del mal, només una nena que puc ser jo, perduda entre dos mons.

Amb la recent adaptació al cinema (encara que hi han nombroses variacions amb la història original), se’ns invita ara d’adults a donar-li una segona mirada. L’aventura comença amb una desconnexió del món real. Què diríem els psicòlegs d’això? Es tracta d’un viatge innocent pels paratges del somieig? Es la fugida d’una nena del s.XIX encotillada per les normes de la seva època? Es un deliri psicòtic? Alícia, avorrida per la lectura que li fa la seva germana d’un llibre sense il·lustracions, veu un conill blanc personificat (amb jaqueta i armilla) que mira constantment un rellotge i el persegueix fins a un cau. I cau! Es a dir, per deixar-se portar per la curiositat, acaba engolida per un forat que la porta fins a les profunditats de la terra. Al llibre, ple de jocs de paraules, Alícia es pregunta si arribarà a les“antipàtiques”, volent dir les “antípodes”.

Quan arriba al final, la primera sorpresa per al lector, es que no s’ha fet gens de mal. El conill no hi és i es troba tota sola en una habitació sense porta. Però sí que hi ha una porta, una de minúscula i una ampolla que diu “BEU-ME”. Altre cop portada per la curiositat, es beu el líquid i aquest la fa encongir. Però quan arriba a la porta, se’n adona que necessita una clau que està a la taula on no hi arriba per la seva estatura. Quina sort que hi havia un tros de pastís amb la indicació “menja’m”, que la fa créixer, però desmesuradament. Quina sensació us transmet aquesta escena?

Sens dubte, com a nena, jo faria el mateix que Alícia, encuriosida i amb la ment oberta “al plà que està previst per mi”, em prendria tots els beuratges que em trobés. Ara potser, tindria un atac de pànic. Potser pensaria que aquests “aliments” són verí, sentiria claustrofobia, una profunda indefensió apresaprovocada per l’absència de control sobre les circumstancies i una seriosa crisi d’identitat per la constant metamorfosi del meu cos. De fet, la petita Alícia es planteja durant tota l’aventura les preguntes més antigues de l’èsser humà, però lluny de pretensions filosòfiques, més aviat per pura supervivència. Qui soc jo? On sóc? Per què estic aquí? La gent es bona o dolenta? Moriré? Despertaré? Alícia, convertida en un gegant comença a plorar i les seves llàgrimes formen un mar. El conill reapareix donant-li un ventall i es torna a encongir. Però el seu mar de llàgrimes arrastra a diversos personatges estranys, entre ells un dodó (que com ja sabem es un animal extingit). Quan arriben a terra ferma, la nena es veu sotmesa a un assetjament, ja que aquests animals també estan encuriosits amb ella. Però novament la tornen a deixar sola. No hem sentit mai aquesta ambivalència en la gent que ens envolta? Al conte, tots els personatges semblen voler ajudar-la, però la confonen, desapareixen, menteixen. Alícia es troba realment perduda en un mon de bojos. En qui pot confiar?

L’artista de la desaparició es el gat Cheshire, el guia més sonat de la història. Com a lectors ens passem tota l’estona pensant en si és bo o dolent, si és un mentider o si diu la veritat. El seu somriure burlesc, el seu cos de fum, l’aleatorietat de les seves aparicions o els seus missatges ambigus no ens ajuden gaire a confiar amb ell. L’ eruga que Alícia troba fumant damunt d’un fong gegant la interroga de manera prepotent per la seva identitat. Alícia honestament ja no sap qui és i es queixa de la seva mida, fet que ofèn a l’eruga, per ser de la mateixa estatura. En un món sense regles, qui sap com es pot comportar correctament? L’estrès de la protagonista va creixent fins a enfadar-se en varies ocasions on sorgeix el seu orgull victorià. “Estic farta de tots vosaltres”.

Altres personatges famosos són el capeller (elsombrerero) i la llebre, que viuen ancorats en un temps estàtic, fent cada dia la mateixa celebració (a l’estil anglès: té amb pastes) del “no aniversari”. Aquí es fa patent la “no comunicació” d’aquest món, en el que els personatges no dialoguen sinó que monologuen individualment. Amb la reina de cors i el seu exercit de cartes, ens remetem als jocs d’estratègia i Alícia es veu endinsada en el joc més perillós esdevingut fins ara, un absolutisme monàrquic tirà. Si abans, cometre un error de correcció podia ocasionar l’abandonament, ara pot provocar “que em tallin el cap”. El cap és la bogeria, però tenint en compte que ara vivim en un món de bogeria, tallar el cap representa la fi del món.
Alícia, en un brot de sentit comú i posant-se heroicament per damunt de les circumstancies raona “però per què tinc tanta por? només es tracta d’una maça de cartes!”. L’escena final es un judici en el que es veu sotmesa la protagonista, acusada d’haver robat uns pastissos. Motiu absurd, càstig desmesurat, no ens hem sentit així alguna vegada?

Finalment apareix el conill amb una proba (un poema sense firma) de que els pastissos no han sigut robats (és a dir, no hi ha culpable) però la reina, no en fa cas i torna a demanar per la seva decapitació. Alícia desperta del seu somni. Però ningú no ens diu com es va adaptar a la vidareal després d’aquest viatge. Va integrar aquestes vivències o potser va tenir símptomes d’estrés post-traumàtic?

Torno a apostar, que si el nostre fill, nebot o germà petit ens expliqués aquest somni, el portaríem immediatament al psicòleg. Indefensió, injustícia, bogeria, confusió, desconfiança, crisi d’identitat, tristesa, ràbia, por…somni infantil o malson adult?

Posted on abril 22, 2011 in Psicología y literatura

Share the Story

About the Author

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Back to Top